dissabte, 19 de desembre del 2015

El gimnàs

Empeny la porta amb determinació i avança pel passadís balancejant els vint-i-cinc Kg. de grassa sobrant del seu cos.


La seva indumentària cridanera, no deixa de ser la necessària: un xandall (que si fos una talla més gran li seria més còmode), unes bambes -noves de trinca- amb sola fosforescent; una tovallola penjada al coll, un aparell per controlar les pulsacions del cor, el auriculars per escoltar música, l'ampolla d'aigua per hidratar-se...

Des que la dona el va deixar, només feia que menjar i beure desmesuradament. El metge ja l'havia alertat dels riscos d'excés de colesterol i de patir diabetis i ara era el moment de posar fil a l'agulla i començar a cuidar-se. Volia recuperar el cos que tenia vint anys enrera. De moment s'havia tenyit el cabell i avui era el dia escollit per començar el gimnàs.

Entra a la sala. L'olor de rata morta barrejada amb ambientador d'alfàbrega i la música estrident el deixen aclaparat.

Observa: Dos homes agafats a les anelles pengen del sostre i fan piruetes com si res. Al costat, tres homes i una dona aixequen peses; gotes de suor regalimen per les seves cares vermelles i botides per l'esforç, les venes de les temples estan a punt de rebentar.

Dues noietes coquetes amb una ampolleta d'aigua a la mà, gesticulen intercanviant rialletes amb complicitat.

A les màquines (de fitness) homes i dones es mouen feixugament entremig de palanques, peses i politges. Seguidament, veu les bicicletes estàtiques i les cintes,-que en aquests moments estan ocupades per hàmsters  desbocats-. S'ha decidit, començarà per la bicicleta.

Puja amb dificultat, les natges li pengen a banda i banda; però s'hi acomoda. Davant seu un comandament li senyala diferents opcions. Pot triar temps i esforç, el qual renuncia perquè pensa que ja anirà fent al seu ritme. També por triar, per distreure's, jugar a la pantalla tàctil mots encreuats, sudoku o diferents "come cocos". Tria els "come cocos", sempre li han agradat.

Amb tot això ja han passat més de vint minuts i decideix posar-se a pedalar. Mentrestant el seu pensament vola cap aquelles nenes que ha vist a l'entrada, pensa que ara tot canviarà i tornarà a ser l'home atractiu que era. Pot ser sí que podrà lligar-se alguna noieta del gimnàs.

Encara no ha passat ni cinc minuts que ja està suant com un porc, la camisa se li enganxa, les cames li tremolen, li falta l'alè. Ho ha de deixar. No pot més.

Frustrat, baixa de la bicicleta i  pensa que és pitjor el remei que la malaltia.  Arrossegant els talons surt de la sala.


Esperança

divendres, 18 de desembre del 2015

….i les nafres purulentes de la gent ja estaven plenes de cuquets llefiscosos. Les mosques eren tan abundants que gairebé tapaven la llum del sol. Les seves fiblades violentes feien brollar la sang.


La situació anava de mal en pitjor. Els pocs aliments que quedaven estaven contaminats perquè les mosques anaven dels excrements i sucs de tota mena al menjar escampat per les rodalies de les cases, que, rescalfats pel sol, no tardaven a descomposar-se.

La población terroritzada no hi veia cap sortida. I tal com passa sempre en moments d’impotència, la gent esperava l’aparició d’una entitat superior que li tragués les castanyes del foc. Algú com Sant Narcís, per exemple.

Els gironins van organitzar unes processons inacabables, desdibuixades per la fumera enganxosa dels ciris i nuvolades amargues d’encens. Riuades incessants de capellans apocalíptics i monges ploraneres, de creients abatuts , beates vestides de dol i nens malaltisos s’enfilaven, amb una lentitud exasperant, pel pendent costerut del carrer de la Força. Amb càntics aspres i desmenjats , invocaven la clemència del Sant.

Fins que una nit - oh miracle! - Sant Narcís va fer caure una pluja de mel sobre tota la ciutat. A la matinada, una olor dolcissima ho amarava tot.
Les mosques, embadalides per aquelles fragàncies tan saboroses, batien les ales amb un brunzit frenètic. Mig embogides, es llançaven amb golafreria al damunt d’aquest festí groc, ensucrat i viscós.

L’alegria no els durava gaire. Quan descobrien que no podien desenganxar les potetes de la mel, zumzejaven rabioses i clavaven estrebades enlaire per alliberar-se . Però com més es movien, més s’hi enfonsaven.

I així va ser com les van exterminar quasi totes… Unes quantes mosquetes, les mes astutes, no van cedir a la temptació i es van salvar. I les seves descendents ens continuen molestant, any rere any, quan els estius són humits.

Però el malson encara no s’havia acabat. 

De les clavegueres, ara en sortia una invasió d’escarabats que, atrets per la ferum dels cadàvers de les mosques, es va abraonar sense cap delicadesa al damunt d’aquell banquet inesperat. Aquell menú tan copiós va afavorir les postes d’ous dels coleópters i que tinguessin una descendència abundant.

Per això, si us passegeu pel Barri Vell qualsevol nit d’estiu, ensopegareu amb més d’un escarabat golafre que ha sortit a buscar aliments.

Sant Narcís era poderós, però no tenia solucions per a tot.

El tapaboques



Era negra nit, feia fred i pel carrer no passava ni una ànima. El barri, als afores de la ciutat, no era un mal lloc per viure però a en Joaquim, a segons quines hores, li feia basarda circular pels carrers deserts. Va mirar al seu voltant, va apujar-se el tapaboques fins a sota dels ulls i va cuitar el pas. Quan era a punt d'arribar a la cantonada va sentir unes passes darrere seu. Va girar-se. L'home tenia uns quaranta anys i la pell fosca. Duia un jersei de llana esfilagarsat, uns pantalons amples i una bossa esportiva penjada a l'espatlla. Feia pudor de vi i de brutícia. En Joaquim va arraconar-se per deixar-lo passar i poder-lo vigilar des del darrere. L'home no va alçar la vista del terra. Quan per fi va tenir-lo al davant en Joaquim va tornar a pujar-se el tapaboques, va treure la navalla de la butxaca i va acostar-se-li: 
- Tio, passa la pasta o pilles.  

dijous, 17 de desembre del 2015



La comitiva d'elefants (engreixats amb obres diverses, amb notariats i registres mercantils varis, amb contraban, primer de tabac i després de vés a saber que), de senyores empolainades, els ulls a vessar de rímel, les galtones fartes de coloret i crema de maquillar, els cabells estarrufats per dissimular la calba incipient (les dones també es queden calbes), els llavis a punt d'explotar farcits, al límit, de silicones diverses; els ulls oprimits pel Botox i la pell estirada fins a l'impossible per mostrar aquell somriure involuntari tan estúpid que tots estem farts de veure a les cadenes privades de televisió, per no parlar dels pits retocats i dels abrics de pells diverses d'animals en perill d'extinció. Una colla de jovenassos amb americana i corbata, pentinats i clenxinats, tallats pel mateix patró, roba cara, de marca, mitjons de hilfiger i camises planxades de cotó egipci de Boss, cridant consignes estúpides i fora de context.

Dins la cohort, ben abrigat per la cort local i regional, passeja l'homenot, i, de cop, un galifardeu se li acosta i li fot un mastegot que li deixa la cara com un mapa i les ulleres a Can Pistraus. Valga'm Déu!Un autèntic escàndol, les televisions (totes) clamant al cel per semblant barbaritat. Una agressió!, un cop de puny! Ell no!, no s'ho esperava, anava segur amb la seva mitja rialla, que no se sap mai si és d'idiota o de cínic, desitjant saludar com la reina mare: aixecant la mà dreta, oberta, fent-la anar de dreta a esquerra, sense atrevir-s'hi del tot, pensant que més que un cap de govern és una rajà. Quina vergonya!, i just a la seva terra, al bressol de la democràcia del país! La pàtria de Fraga, de Franco, de Pio Cabanillas, etc., etc., demòcrates tots ells de tota la vida. Quina vergonya!!

diumenge, 13 de desembre del 2015

La multa


Hòstia, no fotis! Va, home, va, si només han sigut deu minuts. Mira, jo me'n vaig, d'acord? Renoi, segur que si fos una tia bona no em fotries el pal. O no, espera. Segur que si fos un "perroflauta" amb cinc pitbulls tampoc no t'hi atreviries... El que passa és que amb segons qui tots sou molt valents. Va, t'ho demano siusplau, hòstia que no tinc un duro, només em faltava això. A més, on collons volies que aparqués en aquesta merda de ciutat, si només hi queben els putos camions de Joc de Trons! De veritat, que només han sigut cinc minuts, eh, el temps d'anar al caixer i tornar.
Així què? No me la penses treure? Vés a la merda, ja veurem si la pago, aquesta multa! 
Per cert, a tu t'agrada Joc de Trons ?  

Ashley Madisson


Jo, si us he de dir la veritat, al principi vaig pensar que no m’afectaria. I em vaig equivocar. T’ho dic sincerament.
Ara – Amic Joan – ho faria diferent, i, sobretot, ho hauria confessat primer a la meva dona. Quan la veig bescantada, escarnida, escopida per les veïnes crec que no n’hi ha per tant.
Que què vaig fer?, vaig subscriure'm a la pàgina de Ashley Madisson, i, és veritat, és una bestiesa, una criaturada si vols, però vaig fer-ho des de l'ordinador del meu despatx
T’imagines tu fer servir l’ordinador de l'alcalde per una cosa així. Doncs ho vaig fer i, per més escarni vaig xatejar quasi cada dia amb vés a saber qui eren aquelles dones. Ho vaig fer, amb dos collons, sense pensar-ho.
Quan la secretaria va obrir el primer mail (burro de mi de no tenir un mail privat) que deia: “ Recuerdos de A.M. Cariño, besos” va venir a ensenyar-m’ho i jo, francament no hi vaig caure. “Algú s’ha equivocat”. Va concloure la secre. Jo ni recordava la puta pàgina, i va arribar un altre missatge “ Como no me haces caso, tendré que insistir para que seas más considerado... Tu amiga A.M.”
No t’explico tot el que deia i tot el que ensenyava: Tot, ho ensenyava tot, pel davant i pel darrere... I, és clar, la secretària amb qui havia sempre confiat, a qui li demanava cada dia el cafè i a la que fins i tot li tocava el cul de tant en tant, ja ho havia fet córrer per tot el poble.
Avui em sento dir de tot: Pocavergonya, puter, o fill de puta. I la meva dona, pobreta crec que demanarà el divorci.
L’hi he dit que se'n vagi de vacances amb els nens, i saps que m’ha dit: “vacances perpètues, vacances de tu. Desgraciat!!”
No sé què fer Joan. He de plegar?, dimitir? De moment el partit no m’ha fet cap comentari però ho farà. N’estic segur. I adéu carrera política, adéu sou, adéu pernils per Nadal, adéu tot.

Què he de fer Joan?